De com s’omple de cendra TOT, incluit el teclat de l’ordinador.
Fumar, fumar, jo la veritat no fumo.
I em sap greu que els hi hagin prohibit als fumadors que ho facin. Ells ja sabien i saben de fa anys que es dolent, que els pulmons, que el càncer, que bla, bla, bla...ja correran quan calgui !, i mentrestant estossegaran que sembla que hagin de treure el mon per la boca...però, que d’alguna cosa s’han de morir !, alguns contesten, i en el millor dels casos potser tenen raó...i al menys morir feliç i tip, oi ?
Be seguim, com deia: jo, no fumo normalment…però, fumo en passiu ¡. Si. M’heu descobert, ho he de reconèixer. Allò de asseguts a taula o al sofà, amb amics, al bar o de final d’un bon o necessari menjar. Llavors fumo. Poquet, -un cigarret negre amb va be – la meva parella...”ducados”, tant negre com deuen d’estar els seus pulmons...però, això ell ja ho sap ! seguim doncs...mes tard fent cafè, o feinejant coses tranquil·les en fumarem d’altres. Jo també netejo –si, ho heu endevinat- netejo la cendra de tot arreu vull dir, cau un polsim a terra, al lavabo, a sobre el pantaló o la camisa (i a vegades es converteix en una cremada, eh !), i ara mateix, ara mateix deia...abans d’asseurem a explicar aquesta petita quotidianitat intranscendent i que només veig jo, doncs he netejat el teclat de l’ordinador, la taula, l’alfombreta, el terra, el cendrer de baix, el terra de la cuina i la porta d’entrada del carrer. No res, petiteses, sense importància de pocs segons i vocació diària.
I això es tot.
Un mes vam intentar de deixar de fumar, fèiem dos o tres cigars al dia, el ressopó de cada àpat, com ho fa la meva germana. Fins i tot estava ve, era acceptable...i que ?, a mi a vegades m’agrada menjar-me xocolata i me la menjo a gust, i se que son calories, que engreixa, que...però, quin “gustasso” escolta !
Ei, ja el cigar s’em acosta perillosament, te costum de posar-se a l’alçada de la meva boca, cosa que no fa, si el qui el te a la mà esta dret o esta en una altre habitació.
Vinga me’n vaig a fumar, que ja tardava !
diumenge, de juliol 27, 2008
prou violencia !!!!!!!!!
he estat a la tercera manifestació (en dos messos) de les agresions que han rebut 3 dones, que finalment ha estat amb resultat de mort, no em puc estar de manifestar la meva repulsa i he escrit el que m'agradaria que llegis qualsevol persona, i a veure si aviat entre tots conseguim no haber-ne de parlar mes d'aquest tema !
Ja n’hi ha prou...
Mentre sentim l’adàgio d’Albinoni, les espelmes cremen al terra que porta molt de temps tacat de sang. La pell s’em esborrona, els silencis son mes crus, els somriures s’ens esborren. Una pesarosa normalitat omple de noticia, espais, places, diaris. La noticia que sacseja l’intimidat, la noticia que malauradament està deixant de ser-ho.
Vull cridar fins espatllar-me la veu, repudiar, rebutjar...increpar al mon, exaltar-me, i preguntar-vos i preguntar-me: a on son les persones ?. Les persones m’envolten i jo no em sento ningú, i tinc la pena de tots dins meu. I no vull conformar-me !, i no vull acceptar !. Alçaré la veu tan com calgui, cridaré, rabiaré, i patalaixare !
Vull trobar-me persones, busco persones ! a on sou persones...? el tu per mi, el mi per tu.
I RESPECTE, abans que tot RESPECTE.
Abans que convivència, força, agressivitat, coneixement i amor: RESPECTE.
Quantes persones es senten al meu voltant amb aquestes característiques ?. Les que hi an, si som !, això es el normal. El demés son errors que ja es hora de no repetir. Cap violència, cap formula de violència, diguem prou, PROU, prou, PROU, prou,
Si cal tornem mirades al verí. Les mirades n’hi ha que diuen que maten...però, no moren !
23 de juliol 2008
Ja n’hi ha prou...
Mentre sentim l’adàgio d’Albinoni, les espelmes cremen al terra que porta molt de temps tacat de sang. La pell s’em esborrona, els silencis son mes crus, els somriures s’ens esborren. Una pesarosa normalitat omple de noticia, espais, places, diaris. La noticia que sacseja l’intimidat, la noticia que malauradament està deixant de ser-ho.
Vull cridar fins espatllar-me la veu, repudiar, rebutjar...increpar al mon, exaltar-me, i preguntar-vos i preguntar-me: a on son les persones ?. Les persones m’envolten i jo no em sento ningú, i tinc la pena de tots dins meu. I no vull conformar-me !, i no vull acceptar !. Alçaré la veu tan com calgui, cridaré, rabiaré, i patalaixare !
Vull trobar-me persones, busco persones ! a on sou persones...? el tu per mi, el mi per tu.
I RESPECTE, abans que tot RESPECTE.
Abans que convivència, força, agressivitat, coneixement i amor: RESPECTE.
Quantes persones es senten al meu voltant amb aquestes característiques ?. Les que hi an, si som !, això es el normal. El demés son errors que ja es hora de no repetir. Cap violència, cap formula de violència, diguem prou, PROU, prou, PROU, prou,
Si cal tornem mirades al verí. Les mirades n’hi ha que diuen que maten...però, no moren !
23 de juliol 2008
L’odisea dels mitjons dels peus fins al calaix.
(conte per grans, petits, homes, nens...i afins)
Avui, estan els mitjons als peus que es el seu destí. Còmodament i circumstancialment separats i aparellats amb les sabates que porto posades. Tot plegat d’un bonic, atractiu i conjuntat color marro.
Ha fet un dia radiant, no massa d’hivern, ni massa d’estiu, un dia de tardor/primavera que requeria l’intervenció d’aquesta peça de vestir que fa a l’hora: conjunt/complement/atuell, amb la resta del nostre equipament per aquest dia i que es necessària i no indiferent a la temperatura ambiental.
El dia s’està acabant i en arribar a casa, ens trèiem les sabates, els mitjons...i aquí comença per avui la gran aventura que retornarà els mateixos mitjons, nets, junts i enfercellats al calaix on es retrobaran amb els seus companys de “feina” dels altres colors diversos: blaus, negres, blancs i potser algun verd, groc o fins i tot de ratlles o estampat.
Els mitjons des de els peus han caigut directament a terra, rebregats, enpolsinats i una mica olorosos, quiets ells esperaran pacientment una o unes mans que els acompanyin al cabàs de la roba per rentar. Depenent de qui es el portador, saben des de fa anys de com anirà el viatge. Si es la que li diuen “mestressa de la casa”, serà un gest rapit i contundent, els agafarà amb una mà intentant oblidar-se de la seva possible “oloreta” i els posarà dins els dos. Si es l’home i ja porta un grapat d’anys sentin “la llico” i finalment hi participa...farà el mateix. Si son els fills de la casa, potser que la cosa s’allargui i es compliqui un mica mes...passaran unes hores, o potser tot un dia en un racó de l’habitació mitjons d’indiferents colors es mesclaran bruts –mes dies- i faran una trobada amical, i que finalment i amb una mica de sort algú o a lo millor...els mateixos infants/adolescents portarà al cabas !. Mes tard i en els dies següents sembla que l’intendencia de la casa, que es la que es cuida de les petites coses (que ningú dels qui hi viuen veu que es facin), i controla que tot faci el seu curs, i tinguem les peces adequades netes, els fideus a punt per cuinar, els gots nets també, la pasta de dents amb el tap posat, el pijama nets i plegat sota el coixí, l’hora del metge controlada, les receptes de les pastilles a punt, i una petita/llarga llista de coses sense importància, que fan que no estiguem mai preparades per sortir corrents si cal, i surt algun imprevist que no requereixi que ho sigui per urgència...finalment deia...-seguint amb el procediment de tornar els mitjons al calaix-, agafarà el cabàs de la roba bruta, i un cop davant la rentadora, seleccionarà el grup de colors que poden entrar-hi junts de diferents peces de vestir i que també a calgut prèviament recollir-les de per tota la casa -o en el millor dels casos ja em trobat dins del cabàs...-i cap a dins de la rentadora on hi estaran unes dues hores, , i llavors també es quan algun mitjó de la parella descobrim que es queda incomprensiblement sol.... sortirà tot net i amb una agradable olor de suavitzant, ho estendrem a l’estenedor o posarem a la secadora. Desprès d’unes hores, la roba estesa cal recollir-la, cal replegar-la perquè no quedi rebregada. Molts mitjons i també els del nostre conte s’enfercellen junts que quedin compactes i no es separin, tal com li agrada a “ell” per posar-se’ls millor i no perdre les parelles per dins el calaix on a continuació els endreçarem...a vegades a calaixos indistints i únics de cada persona, on els aniran “trobant” la resta de la nostra família, o en un calaix comú on n’hi ha molts tots iguals i que tothom remena fins que s’acabin de nou “els nets” i sentim la veu que crida..., “no tinc mitjons...! entremig d’una exclamació, pregunta, inquisició i bronca...
Els mitjons son de nou a “casa”, el “seu” calaix es el recer de l’aventura i amb pocs dies s’iniciarà de nou el circuit, de la feina que els hi va estar des de el primer dia encomanada.
Avui, estan els mitjons als peus que es el seu destí. Còmodament i circumstancialment separats i aparellats amb les sabates que porto posades. Tot plegat d’un bonic, atractiu i conjuntat color marro.
Ha fet un dia radiant, no massa d’hivern, ni massa d’estiu, un dia de tardor/primavera que requeria l’intervenció d’aquesta peça de vestir que fa a l’hora: conjunt/complement/atuell, amb la resta del nostre equipament per aquest dia i que es necessària i no indiferent a la temperatura ambiental.
El dia s’està acabant i en arribar a casa, ens trèiem les sabates, els mitjons...i aquí comença per avui la gran aventura que retornarà els mateixos mitjons, nets, junts i enfercellats al calaix on es retrobaran amb els seus companys de “feina” dels altres colors diversos: blaus, negres, blancs i potser algun verd, groc o fins i tot de ratlles o estampat.
Els mitjons des de els peus han caigut directament a terra, rebregats, enpolsinats i una mica olorosos, quiets ells esperaran pacientment una o unes mans que els acompanyin al cabàs de la roba per rentar. Depenent de qui es el portador, saben des de fa anys de com anirà el viatge. Si es la que li diuen “mestressa de la casa”, serà un gest rapit i contundent, els agafarà amb una mà intentant oblidar-se de la seva possible “oloreta” i els posarà dins els dos. Si es l’home i ja porta un grapat d’anys sentin “la llico” i finalment hi participa...farà el mateix. Si son els fills de la casa, potser que la cosa s’allargui i es compliqui un mica mes...passaran unes hores, o potser tot un dia en un racó de l’habitació mitjons d’indiferents colors es mesclaran bruts –mes dies- i faran una trobada amical, i que finalment i amb una mica de sort algú o a lo millor...els mateixos infants/adolescents portarà al cabas !. Mes tard i en els dies següents sembla que l’intendencia de la casa, que es la que es cuida de les petites coses (que ningú dels qui hi viuen veu que es facin), i controla que tot faci el seu curs, i tinguem les peces adequades netes, els fideus a punt per cuinar, els gots nets també, la pasta de dents amb el tap posat, el pijama nets i plegat sota el coixí, l’hora del metge controlada, les receptes de les pastilles a punt, i una petita/llarga llista de coses sense importància, que fan que no estiguem mai preparades per sortir corrents si cal, i surt algun imprevist que no requereixi que ho sigui per urgència...finalment deia...-seguint amb el procediment de tornar els mitjons al calaix-, agafarà el cabàs de la roba bruta, i un cop davant la rentadora, seleccionarà el grup de colors que poden entrar-hi junts de diferents peces de vestir i que també a calgut prèviament recollir-les de per tota la casa -o en el millor dels casos ja em trobat dins del cabàs...-i cap a dins de la rentadora on hi estaran unes dues hores, , i llavors també es quan algun mitjó de la parella descobrim que es queda incomprensiblement sol.... sortirà tot net i amb una agradable olor de suavitzant, ho estendrem a l’estenedor o posarem a la secadora. Desprès d’unes hores, la roba estesa cal recollir-la, cal replegar-la perquè no quedi rebregada. Molts mitjons i també els del nostre conte s’enfercellen junts que quedin compactes i no es separin, tal com li agrada a “ell” per posar-se’ls millor i no perdre les parelles per dins el calaix on a continuació els endreçarem...a vegades a calaixos indistints i únics de cada persona, on els aniran “trobant” la resta de la nostra família, o en un calaix comú on n’hi ha molts tots iguals i que tothom remena fins que s’acabin de nou “els nets” i sentim la veu que crida..., “no tinc mitjons...! entremig d’una exclamació, pregunta, inquisició i bronca...
Els mitjons son de nou a “casa”, el “seu” calaix es el recer de l’aventura i amb pocs dies s’iniciarà de nou el circuit, de la feina que els hi va estar des de el primer dia encomanada.
dimecres, de juliol 02, 2008
val la pena de pensar-hi...!!!!!!!!!
.JPG)
tot esta inventat, els pensaments, les idees, les emocions, les respostes....
l’avui, l’ahir, i les seves conclusions !
“de tant amb tant digues la veritat
perquè et creguin quan menteixes”
Jules Renard, escriptor i dramaturg francès
“deixem als envejosos la tasca de proferir injuries,
I als necis la de contestar-les”
Louis Emmanuel Dupaty, dramaturg francès
“si tingués la mà tancada plena de veritats,
me’n guardaria prou d’obrir-la”
Berdard Le Bouvier de Fontelle, escriptor francès
“la vida seria impossible si tot es recordés.
El secret és saber elegir el que s’ha d’oblidar”
Roger Martín Du Gard, escriptor francès
“es desitja la mandra d’un malvat i el silenci d’un tonto”
Nicolas Chanfort, escriptor francès
“’l’home poc clar no pot fer-se il·lusions:
o s’enganya a si mateix o mira d’enganyar els altres”
Stendhal, escriptor francès
“certs records són com amics comuns, saben fer reconciliacions”
Marcel Proust, escriptor francès
“l’esperança és el somni dels que estan desperts”
Carlemany, rei dels francs
“mai millora el seu estat qui muda només de lloc,
i no de vida i de costums”
Francisco de Quevedo, escriptor espanyol
“l’èxit no dona ni treu la raó a les coses”
Antonio Canovas del Castillo, polític i historiador espanyol
“un no pot ser valent,
si li han passat només coses meravelloses”
Mary Tyler Moore, actriu nord-americana
“la meva manera de fer broma és dir la veritat.
És la broma més divertida”
Woody Allen, actor i director nord-americà
“quan tothom està boig, ser assenyat és una bogeria”
Paul Samuelson, economista americà
“hi ha tres classes de mentides:
La mentida, la maleïda mentida i les estadístiques”
Mark Twain, escriptor i periodista nord-americà
“la mateixa virtut és moderar-se en el goig
que moderar-se en el dolor”
Luci Anneu Sèneca, filòsof llatí
“el destí no regna sense la complicitat secreta de l’instint i de la voluntat”
Giovanni Papini, escriptor italià
“quan algú desitja una cosa ha de saber que corre riscos
i per això la vida val la pena”
Paulo Coelho, escriptor brasiler
“els homes que no perdonen a les dones els seus petits defectes
no disfrutaran mai de les seves grans virtuts”
Khalil Gibran, assagista, poeta i novel·lista libanès
“no n’hi ha prou de saber, també s’ha d’aplicar.
No n’hi ha prou de voler, també s’ha d’actuar”
Johann Wolfgang Goethe, poeta i dramaturg alemany
“el destí es el que barreja les cartes,
però nosaltres som els que juguem”
William Shakespeare, escriptor britànic
“és absurd dividir la gent en bona i dolenta.
La gent és només encantadora o avorrida”
Oscar Wilde, dramaturg i novel·lista irlandès
l’avui, l’ahir, i les seves conclusions !
“de tant amb tant digues la veritat
perquè et creguin quan menteixes”
Jules Renard, escriptor i dramaturg francès
“deixem als envejosos la tasca de proferir injuries,
I als necis la de contestar-les”
Louis Emmanuel Dupaty, dramaturg francès
“si tingués la mà tancada plena de veritats,
me’n guardaria prou d’obrir-la”
Berdard Le Bouvier de Fontelle, escriptor francès
“la vida seria impossible si tot es recordés.
El secret és saber elegir el que s’ha d’oblidar”
Roger Martín Du Gard, escriptor francès
“es desitja la mandra d’un malvat i el silenci d’un tonto”
Nicolas Chanfort, escriptor francès
“’l’home poc clar no pot fer-se il·lusions:
o s’enganya a si mateix o mira d’enganyar els altres”
Stendhal, escriptor francès
“certs records són com amics comuns, saben fer reconciliacions”
Marcel Proust, escriptor francès
“l’esperança és el somni dels que estan desperts”
Carlemany, rei dels francs
“mai millora el seu estat qui muda només de lloc,
i no de vida i de costums”
Francisco de Quevedo, escriptor espanyol
“l’èxit no dona ni treu la raó a les coses”
Antonio Canovas del Castillo, polític i historiador espanyol
“un no pot ser valent,
si li han passat només coses meravelloses”
Mary Tyler Moore, actriu nord-americana
“la meva manera de fer broma és dir la veritat.
És la broma més divertida”
Woody Allen, actor i director nord-americà
“quan tothom està boig, ser assenyat és una bogeria”
Paul Samuelson, economista americà
“hi ha tres classes de mentides:
La mentida, la maleïda mentida i les estadístiques”
Mark Twain, escriptor i periodista nord-americà
“la mateixa virtut és moderar-se en el goig
que moderar-se en el dolor”
Luci Anneu Sèneca, filòsof llatí
“el destí no regna sense la complicitat secreta de l’instint i de la voluntat”
Giovanni Papini, escriptor italià
“quan algú desitja una cosa ha de saber que corre riscos
i per això la vida val la pena”
Paulo Coelho, escriptor brasiler
“els homes que no perdonen a les dones els seus petits defectes
no disfrutaran mai de les seves grans virtuts”
Khalil Gibran, assagista, poeta i novel·lista libanès
“no n’hi ha prou de saber, també s’ha d’aplicar.
No n’hi ha prou de voler, també s’ha d’actuar”
Johann Wolfgang Goethe, poeta i dramaturg alemany
“el destí es el que barreja les cartes,
però nosaltres som els que juguem”
William Shakespeare, escriptor britànic
“és absurd dividir la gent en bona i dolenta.
La gent és només encantadora o avorrida”
Oscar Wilde, dramaturg i novel·lista irlandès
dimarts, de juliol 01, 2008
Amb Deu...els politics !
A deu os el heu calcat per senyera i amb les seves ales posades os heu sentit disposats, a l’aventura de manar. Manar sense escoltar i el poble torna al seu posat de: trist-omnipotent. Intentem comprendre i estimar-vos governants. I alceu la bara del poder absolut, que nosaltres mateixos os vam posar a les mans i tot queda decidit sense prèvia consulta, i amb la vostra signatura. I ningú es recorda del que raonaves o dèieu pensar abans, ni de cap be ni cap mal que s¡ hi acosti, ni d’opinions externes, ni de la llibertat.
Jo no vull fer política.
Canvià les persones. canvià la llibertat, l’amistat, es fa cas a lles conveniències, tornem a les histories i a les vides de sempre. El que diran, el que faran i el que s’espera que respecteu, Lleis i normes que encara no em canviat mai...quan parlave-ho fluixet, feie-ho teòrica innovació...potser només perquè ens necessitave-ho ?, perquè os alegrava la vida ?.
Polítics, “amics”, coneguts...decebuts tots esperem, que passin inexorables els dies. “d’altres”...esteu decebuts també la resta. Però avui per avui, em dol pensar i per això ploro...res no canvia, som sempre iguals, tornem sempre als tòpics i a les accions antigues, a normes a estatuts, a lleis i a sentiments reprimits que ja coneixíem.
I aquesta no es la vida que jo vull...la meva vida, vol ésser una altre !
Jo no vull fer política.
Canvià les persones. canvià la llibertat, l’amistat, es fa cas a lles conveniències, tornem a les histories i a les vides de sempre. El que diran, el que faran i el que s’espera que respecteu, Lleis i normes que encara no em canviat mai...quan parlave-ho fluixet, feie-ho teòrica innovació...potser només perquè ens necessitave-ho ?, perquè os alegrava la vida ?.
Polítics, “amics”, coneguts...decebuts tots esperem, que passin inexorables els dies. “d’altres”...esteu decebuts també la resta. Però avui per avui, em dol pensar i per això ploro...res no canvia, som sempre iguals, tornem sempre als tòpics i a les accions antigues, a normes a estatuts, a lleis i a sentiments reprimits que ja coneixíem.
I aquesta no es la vida que jo vull...la meva vida, vol ésser una altre !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)